El temps està lligat a la nostra realitat quotidiana però d’una manera inmaterial, difícil de captar perquè es refereix a sensacions i a experiències. Però com representar el temps? Com copsar el moment?
No intento representar el temps sinó tenir una experiència del temps i que aquesta experiència quedi reflectida en la meva obra.
Imagino un dibuix sense principi ni final, que sigui ritme, caligrafia, itinerari. Formes que porten cap a altres formes, que es van generant sense estar projectades a priori. Van fluint i sorgint en el propi procés de la seva realització. S’acosten a l’ornament en el sentit d’estructures de repetició i ritme visual, com un intent d’ordenació de l’espai.
El dibuix es crea i s’expandeix fora dels límits del paper. Amb la repetició el temps sembla que s’atura, es fossilitza.
Les formes blanques són zones que he esborrat un cop acabat el dibuix, per a crear uns espais en blanc, uns buits. Esborrant queden restes d’allò que hi va haver, queda matèria, un cert pòsit.
Són com obertures, silencis, moments en els quals poder tornar a començar.
En paraules de Ramón Andrés, El silencio no viene a transformar ni a desplazar la realidad, sino a sembrar vacíos en ella, aberturas
